Inútils però ben pagats.

El cel s'enfosqueix i la terra s'obre, anem a caure a l'abisme, fins a l'infern, serem engolits per les flames de la indiferència, la corrupció, els poders econòmics sense escrúpols... i tot això succeirà si no existeix un govern que posi remei. Però per ventura importa? No massa.

Ens queda un govern en funcions que no pot aprovar projectes de llei, no pot tramitar augments de pressupost, ni signar tractats internacionals, ni licitacions públiques, entre altres limitacions. Respecte als mercats Internacionals, s'ha de mantenir la confiança dels llops, ja que la incertesa sobre la formació d'un Govern i la seva falta d'estabilitat significarà en un futur refinançar els venciments de deute pagant majors interessos, interessos que paguem tots. També és cert que un govern de canvi, sensible a les necessitats dels més desafavorits, no agradi a aquestes feres assedegades de diners.

Tenim paralitzats diversos projectes com la Reforma Electoral, un dels temes imprescindibles a tractar pel futur govern. Ja n'hi ha prou d'una llei electoral injusta i poc democràtica. Paralitzada la Proposició de Llei de creació d'un fons per combatre la pobresa i l'exclusió social. Un altre tema a tractar amb caràcter d’urgència. Paralitzada la Proposició de Llei per la qual es modifica la Llei de mesures de suport a l'emprenedor i d'estímul del creixement i de la creació d'ocupació. Sembla que no s'adonin de l'altíssim nivell d'atur existent. Aquests, entre altres projectes, paralitzats amb escassa sensibilitat cap als nombrosíssims nuclis de població de qui la seva preocupació diària no és si el seu nom apareix als papers de Panamà, però sí poder portar un plat a taula o arribar a fi de mes. I sense oblidar-nos de totes les lleis injustes o absurdes que el PP ens ha imposat a força de ‘decretazo’ (serà per això de la lletra amb sang entra) i que els líders “de progrés i canvi” ens han repetit fins a la sacietat que serien derogades.

Així doncs, tenim un grup minoritari de senyors i senyores que es fan anomenar polítics, anant d'un lloc cap a un altre, dient que la setmana que ve tenim una reunió i sortint d'ella com abans d'entrar, cobrant el seu sou, les seves dietes, amb el seu iPad, el seu bar a preus reduïts, exigint tracte preferencial als aeroports, etc, etc... sense importar-los el tipus de vida que porten els ciutadans als quals diuen representar.  Si cal anar a noves eleccions aquí estem per pagar-les entre tots, no es preocupin.


Doncs bé senyors/es diputats/des, gaudeixin dels seus sous i deixin uns mesos més un govern en funcions que ni tan sols s’ha de sotmetre al control parlamentari. Nosaltres anirem caient a l'abisme, no es queixin si després els estem esperant a la caverna.

Tiempo de república

Manos manchadas de sangre

Aquel 25 de enero, Miguel Ángel se quedó sólo en casa. Su esposa, Marga, salía del barracón que tenían asignado desde hacía 6 meses para ir al médico. Tan sólo tardó una hora en regresar, pero esa hora, esa maldita hora, fue la última de Miguel Ángel.

Tenía 53 años y llevaba 5 sin trabajo. Las deudas a bancos y a amigos lo tenían asfixiado. No recibía ninguna prestación. Los seis meses que vivió en aquel frio barracón después de que el Banco de Santander les desahuciara, fueron los más duros de su vida. Era un hombre duro, fuerte, trabajador. Dejó dos hijos adolescentes a los que no les pudo dar lo que a él le hubiera gustado tener.

Cuando decidió enganchar aquella cuerda en el metálico gancho del barracón que servía para sujetar una humilde bombilla, dudó si sabría hacer una soga y no se pudo parar a pensar en lo que dejaba. Estaba cegado por la desesperación.

Miguel Ángel era sólo un caso más de las 3910 personas que se quitaron la vida en el año 2014, la mayor cifra registrada desde que se tienen datos. Supone el doble del número de fallecidos por accidente de tráfico, 1873 defunciones. El suicidio se convierte así, en la primera causa de muerte no natural en España.

Es significativo también, que en el año 2007, año del comienzo del expolio al pueblo que muchos denominan “crisis”, la cifra de suicidios era la mitad que la de fallecimientos por accidentes de tráfico. Desde entonces, la cifra de suicidios ha aumentado en casi un 25% cada año, mientras que los muertos en accidentes, se reduce.

Según Martin Östreem, coordinador del Ministerio de Interior sueco, países como España deben no sólo crear un plan al estilo nórdico para evitar suicidios, sino que tiene que ir acompañado de políticas sociales que no dejen fuera de la sociedad a las personas. Es un fenómeno que, según su opinión, llega para quedarse.

Actualmente, Marga vive sóla, en un pequeño piso de alquiler social. Es muy pobre y sigue, de alguna manera, al margen de la sociedad. Come en un comedor social y recibe ayuda de Cáritas. Hace ya casi dos años que no ve a sus hijos. Está enferma. El drama humano que viven muchos ciudadanos en España en pleno siglo XXI, es una vergúenza que no se puede consentir. Los gobernantes de ésta mal llamada “democracia”, al servicio de los grandes poderes económicos, deberían responder ante la justicia por sus manos manchadas de sangre.