JULIO ANGUITA: CATALUNYA ES UNA NACIO PERQUE AIXI HO VOLEN ELS CATALANS. ES INDISCUTIBLE

Bandera tricolor, himne de Riego, senyera i el saló d’actes de l’Ateneu Barcelonès ple a vessar: l’orador és Julio Anguita González, i el tema, la III República, que, encara que es tracta d’un tema recurrent, va congregar centenars de persones i moltes d’elles van haver de quedar-se en el passadís. Anguita va brindar una càlida sorpresa a l’auditori que va ser gratament rebuda: va llegir, amb una certa litúrgia, l’enunciat del republicanisme, i, quan va acabar, va mirar la gent i va dir:

El que acabo de llegir és d’Àngel Colom.

Una hora, va durar la conferència en la qual l’excoordinador d’Izquierda Unida va superar el llistó de l’erudició per oferir-se com un conferenciant pròxim, amè i didàctic. Al final, les mateixes preguntes de sempre: «Per què no participes en la política activa? Et necessitem...» i algun prec que indica l’expectació que aixeca aquest home, sempre en la segona fila de la política, però com si fos en la graella de sortida d’alguna situació conjuntural i esdevenidora. Ara ja no repeteix allò de «programa, programa, programa».

Potser és que ja no en queda cap [riu].

Algun hi deu haver...

Un, el neoliberal.

Canviant de tema, he notat durant la conferència que ha perdut en imperatius i ha guanyat en concisió. El felicito. De debò, ha estat vostè molt bé.

Gràcies, home.

És com si el «pacient impacient» fos més a prop... Li agrada que ho defineixin així?

Home, està per sobre de les meves possibilitats. Però, si vol que li digui la veritat, no em molesta, perquè, per a mi, significa la contradicció de desitjar veure els canvis que a un li agradaria, i la consciència que aquest procés és lent. Però, en fi, si, com diu, la gent ha estat bé, jo he de dir que, des de la tribuna, m’he sentit molt a gust. Sembla clar que a Catalunya existeix un gran interès per la tercera República.

Potser és perquè ens van llevar la segona i això no es perdona.

Sí, és clar [riu], però no solament per això; l’assumpte és més profund, i si em permets, més transcendental. Com he dit, la segona República va ser l’únic acte de legitimitat democràtica que hem tingut a Espanya; deu ser que aquesta legitimitat es troba a faltar. Però, mentre parlem, cal seguir treballant per la República, perquè aquesta representa l’única resposta a la crisi global. Fixi-s’hi: una bona part d’aquells valors republicans van ser els que van inspirar la Declaració universal dels drets humans i els tractats internacionals que després es van ampliar el 1960, i que van ser signats per Espanya, entre els quals, el dret a l’autodeterminació, i no solament aquest dret, sinó també el dret al treball, a l’equiparació laboral home-dona...; drets, tots aquests, que passen desapercebuts, però que convé recordar.

Vostè ha vinculat la instauració de la primera i la segona República a moments importants de greu crisi econòmica. Si això fos així, li pregunto: som a les portes de la tercera República?

He volgut expressar una idea de continuïtat en el republicanisme, no en una panacea imaginària. Seria molt simple pensar en una dicotomia, crisi versus República. No és això, encara que també cal tenir-ho en compte. Les crisis econòmiques tenen un origen, una explicació que la gent ha de conèixer, i de les quals ja parlava Karl Marx: fixi’s si ve des de lluny.

Doncs, potser l’Església s’ha endut un ensurt.

L’Església catòlica té dret a existir com qualsevol altra societat sense cap privilegi, prebenda o tracte especial. Crec que l’Església s’ha malacostumat a ser, durant segles, la religió oficial de l’Estat espanyol. La religió pertany a l’àmbit privat, té dret a expressar les seves opinions sobre tot el que vulgui. De la mateixa manera que els altres tenim dret a opinar sobre els continguts de la seva fe i sobre el seu funcionament. Permeti’m un exemple: estem acostumats a escoltar programes de ràdio, mirar programes de televisió que manifesten les creences dels catòlics. No tinc res en contra d’ells, però també haurien d’existir programes per als qui són ateus o discrepen de la religió. Jo a l’Església li donaria els mateixos drets i possibilitats que a qualsevol altra institució, però separada, legalment i econòmicament de l’Estat
 
http://www.eltriangle.eu/